Home » Articles d'opinió »CAP » Llegint actualment:

Futbol, les ombres dels deus morts

04/06/2013 Articles d'opinió, CAP Sense comentaris

Estimats lectors, aquest assaig No va contra el futbol. És un escenari concret on els fanatismes tenen cabuda, i per tant, útil per l’exposició.  Tant mateix podeu veure escenaris semblants als partits polítics, al capitalisme, a la ciència, a les religions, etc.. llocs que capten a l’orfe no voluntari, que té la necessitat de creure. Gaudiu d’ell, i prepareu el camí cap a la metamorfosi, cap al supra-home. Sigui aquesta la vostra voluntat.

Així parlà Animal d’ànima animada


 

Índex de continguts

Futbol: Les ombres dels deus morts.

  • L’orfe no voluntari. El fracàs de la metamorfosi.
  • No és migdia, les ombres de deu no son les més curtes.
  • L’etern retorn del idèntic. El futbol com a nova religió de masses.
  • Que entenem com a religió?
  • Pot haver religió després de la mort de deu?
  • Acompleixen el futbol com a espectacle de masses i els seus fanàtics les condicions necessàries per considerar-los una religió?

Conclusió

Bibliografia


“El futbol és una metàfora de la vida”

Sartre, Jean Paul

“La vida és una metàfora del futbol”

Givone, Sergio

“En què li se pareix el futbol a deu?. En la devoció que li tenen els seus creients i en la desconfiança que li tenen molts intel·lectuals”

Galeano, Eduardo


Futbol: Les ombres dels deus morts.

Que el futbol es pot entendre des d’una perspectiva lúdica, com un entreteniment en un món ociós, com un esport per practicar exercici físic no minva l’opció, cada vegada més estesa a nivell mundial, del fenomen de transmutació de l’ésser humà en fanàtic del futbol.

En aquest sentit, i centrant l’atenció en el fenomen de transmutació, el fet que un creient i practicant d’una religió sigui també fanàtic del futbol no és objecte de tractament en aquest breu assaig, en aquest cas, l’estructura lògica de la seva creença ja està preparada per acollir i acomodar esta nova creença en la seva vida. El que sembla contradictori és cóm un no creient en cap religió pot entendre el futbol des d’una perspectiva religiosa, i aquesta gènesi és la que intentaré defendre en l’assaig. Hi ha una necessitat metafísica en l’ésser humà que així ho justifique?1

Per un altra banda, és adequada la metàfora de Nietzsche de l’ombra2, entenent-la com a ombra de deu. Si pensem que deu és una creació humana, les ombres de deu3 son el reflex en el món d’allò que el propi ésser humà projecta sobre deu per a configurar-lo. En aquest sentit, son els errors que hi han en l’origen de la moral, del coneixement, de les creences i de les cosmovisions.

Queda així motivat el titul amb la tesi de assaig, la seva pertinença. L’escenari, el món actual, una cultura que ja no és religiosa- no puc dir un món que ja no és religiós, ja que es veu sobretot a espanya una reviscolada del nacionalcatolicisme-, que ha viscut el nihilisme, l’ateisme, i l’home esdevé buit.

Però en eixe estat, pot ser víctima de les ombres de deu, aquelles estructures on rau el concepte de deu. En aquest sentit ens és lícit preguntar-nos si el futbol te aquestes ombres de deu, i si una de les tasques socials que desenvolupa és semblant al d’una religió.

____________Notes PP____

1 Shopenhauer, A. El món com a voluntat i representació. Vol II. Cap. 17 La necessitat metafísica de l’ésser humà.

2 L’ombra és una metàfora que Nietzsche empra en molts llocs. Apareix de forma autònoma, al principi i al final de “el viatger i la seva ombra”, i també en “l’ombra” del quart llibre de “Així parlà Zaratustra”. L’ombra no és de ninguna manera un “res” limitat, una silueta; l’ombra és com un reflex amb autonomia pròpia, un fantasma, tal i com apareix en el quart llibre de “Així parlà Zaratustra”. L’ombra de Zaratustra no sempre va apegada als seus talons, en el capitul “dels grans esdeveniments”, l’ombra se li avança anunciant “ ja és temps, ja ha aplegat l’hora!”, és dir, anunciant la revelació del retorn. L’ombra assenyala l’alteritat, no l’alteritat dels altres, o l’alteritat en general, sinò l’alteritat pròpia de cadascú en el decurs del temps, és per eixa raó que l’ombra és essencial en dos moments importants del plantejament de Nietzsche. Va lligada a l’ocàs, l’hora més silenciosa i l’instant de l’ombra més llarga, el moment on s’està a un pas de “passar a l’altre costat”, d’afonar-se cadascú en el seu ocàs, moment que l’ombra assenyala, com un vector que arrossega al cos del qual és ombra, cap a l’abisme. I va lligada també al migdia, a l’instant de l’ombra més curta, el moment on tot el cos és un, on tota la força es concentra en una sola voluntat. Per fi, l’ombra és inseparable del cos, tot cos llença ombres. Com per a Nietzsche tot el que és, és cos, allò que canvia, allò que permet distingir a l’ombra del seu cos, és el punt de vista de l’observador.

3 En l’aforisme 109 “posada en guàrdia” de La gaya ciencia de Friederich Nietzche, podem veure una llista d’aquestes ombres: “creure que el món és un ésser viu”; “creure que l’univers és una màquina”;“creure que hi ha coses de forma perfecta”;“creure que hi ha lleis en la natura, on sols hi ha necessitat”;“creure que existeixen substàncies que duren eternament”;“creure que existeixen causalitat i finalitat”.

L’orfe no voluntari. El fracàs de la metamorfosi.

“Deu ha mort”, “deu està mort”, i vosaltres i jo l’hem matat, bramava el boig davant un públic selecte no creient. (Aforisme 125)1

Busca a deu amb una llanterna encesa a plena llum del dia, però sap que deu ha mort, es sent culpable del crim, desesperat en busca d’un càstig, en busca d’una redempció – ¿qui ens llevarà aquesta sang de les mans? -, és massa gran el crim, i no troba que s’haja convertit en deu. Visita els mausoleus del difunt -temples i catedrals-, per advertir als adoradors del difunt que aquest ha mort, però el prenen per boig. (Aforisme 125 4)

L’orfe no voluntari, el parricida que per acceptar el camí de la ciència, com a bon ciutadà occidental, ha tengut que matar a deu.- I en aquest sentit és la pròpia moral cristiana, traduïda i sublimada en consciència científica, en la cerca de la veritat, la responsable de la mort de deu, quina contradicció !!- No té consol.

Però aquest assassí no té més llums internes, s’ha fet xiquet per ser home superior, i no pot fer el capoll on desenvolupar la metamorfosi que l’ha de transformar en lleó, camí del supra-home. Eixa és la seva tragèdia, eixe és també l’estat dels homes superiors a la caverna del Zaratustra, en el passatge de “la festa del ase” del quart llibre de així parlà Zaratustra2. Riuen, sí, però recauen en les ombres al divinitzar a l’ase. Son, si més no, creadors de noves religions.

La necessitat de creure de l’orfe no voluntari – que és creient, que necessita una “veritat” que li ordene el camí que ha de fer, que és feble de voluntat -, es causada per la infermetat de la voluntat. La infermetat de la voluntat vista com la substitució de un “vull” per un “dec”, un canvi del voler pel deure va ser suficient motiu per a la propagació ràpida de les dos grans religions, el cristianisme i el budisme, provocant en l’home un agreujament de la astènia3 que ja patia la seva voluntat. (Aforisme 347)4. En eixe sentit, l’orfe sent un empitjorament de la infermetat, necessita rebre ordres del que ha de fer, que el fa candidat perfecte per la recaiguda en un altra ombra de deu. No és el fort de voluntat, no imposa a la seva vida el vull front al dec, no és un esperit lliure.

____________Notes PP____

1 El boig. Aforisme 125. La gaya ciencia. Friederich Nietzche

2 La festa de l’ase. Així parlà Zaratustra. Llibre quart. Friederich Nietzche

3 Astènia. En el sentit de un símptoma constituït per la percepció de debilitat muscular, sovint amb malestar general i fatiga. Cal diferenciar l’astènia de la fatiga, en la primera els símptomes no milloren o ho fan molt poc amb el descans.

4 Els creients i la seva necessitat de creure. Aforisme 347. La gaya ciencia. Llibre quint. Friederich Nietzche

________________

No és migdia, les ombres de deu no son les més curtes.

El fet de no completar la metamorfosi, el fet de no trobar la voluntat de poder com a motor del supra-home juntament amb el fracàs d’ombres de deu per tot arreu del món fan que sigui molt fàcil la recaiguda en noves religions. En eixe sentit, els que substituïren la religió per la política- partits polítics-, per l’estat de benestar, pel capitalisme, pel comunisme, pel nacionalisme, etc.. han vist com deu els ha abandonat, altra vegada.

La política arrossega un descrèdit important, i no sols dels efectes de corrupció, que també, sinò de la falta de valors ètics i morals així com la desmitificació dels seus líders i la seva ineficàcia per resoldre problemes dels ciutadans, en eixe sentit maten les ombres. L’estat de benestar es desmunta peça a peça sense solució de continuïtat, les creences en una jubilació al acabar la vida laboral han desaparegut, així com tota la seguretat que donava el sistema, en eixe sentit maten les ombres. El capitalisme tradicional ha donat lloc a un mercat financer on sols reben benefici les grans borses d’especulació, la banca -o millor, els que tenen els seus estalvis en la banca- no tenen seguretat, els banquers no tenen ètica ni moral, en eixe sentit maten les ombres. El comunisme ha desaparegut com a referent després del fracàs dels països que l’han implantat al veure que els ideals marxistes esdevenien en dictadures que no redimien a l’home sinò l’esclavitzaven, en eixe sentit maten les ombres.

Però en l’ocàs queden ombres potents, i cal cercar-les a l’esport de masses. Tennis, ciclisme, basquet, i, sobretot, en el futbol.

A Espanya, els nous ídols esportius substitueixen als ídols cristians i als ídols pagans. En aquesta fase encara podem considerar-los com a ídols pagans, perquè encara no hem justificat que sigui una religió la que hi ha per sota.

L’etern retorn del idèntic. El futbol com a nova religió de masses.

Que entenem com a religió?

El fenomen religiós és una variant important de les relacions humanes i està intrínsecament relacionat amb aquestes, per la qual cosa és important conèixer la societat i inclús és necessari comprendre els fenòmens històrics per comprendre les religions.

En eixe sentit, la forma d’actuar d’una religió tradicional en una societat la vegem com a modeladora de diferents trets socials. Com a determinadora de les identitats socials, per exemple la antiga Iugoslàvia, amb croats, serbis i iugoslaus parlen la mateixa llengua, però estan separats per la religió. Com a norma social, per exemple, que algunes pràctiques socials siguin mal vistes – mares solteres fins fa ben poc a Espanya-, a més a més, com a inspiradora de la legislació, imposant els seus principis en la legislació, per exemple legislacions que prohibeixen la poligàmia son de tipus religiós. També es capaç d’estructurar la societat, per puresa, gènere, classes socials, per exemple, les societats de castes hindús, els rols d’homes i dones en la cristiandat i l’islam.

Hi han moltes formes de definir la religió, i en cadascuna de les formes, hi han autors que difereixen en la seva definició. Però en resum veurem tres formes de definir la religió, les substantives – les que caracteritzen la religió definint la seva essència, intentant definir el que son- , les funcionalistes – que descriuen les religions pel que fan dins d’una societat- i les politètiques – definides com a conjunció de diverses característiques, designen una classe de coses que comparteixen semblances unes amb les altres, en les quals cap atribut per ell mateix, ni cap conjunt d’atributs son comuns a cadascun dels membres de la classe. Son definides per una llista d’atributs- .

De la primera forma, les definicions substantives, tenim la definició de l’autor Edward Taylor que diu que la religió és “una creença en éssers espirituals.”. Però a eixa definició li podem objectar que deixa fora molts elements importants de la religió com son les pràctiques, que de vegades, son més importants que les creences -deixaria fora el budisme theravada, per exemple, per no creure amb éssers espirituals-. Per altra banda Emile Durkheim defineix la religió com “un sistema unificat de creences i pràctiques relatives a les coses sagrades, es dir, coses a banda i prohibides, creences i pràctiques que uneixen en una comunitat moral anomenada església a tots aquells que s’uneixen a elles”, l’avantatge d’aquesta definició rau en que introdueix les pràctiques i defineix la religió no sols pel que és, sinò per com funciona dins d’una societat. Li podem objectar que defineix com a objecte de la religió les coses sagrades sense oferir la definició del que son, excepte dir que son coses apart i prohibides, és dir, sols existirien coses sagrades i profanes, molts antropòlegs no troben aquesta separació funcionant en alguna religió, és dir, en moltes religions no funciona. Per G Van der Leeuw, la religió és defineix com “les expressions d’una facultat innata en l’ésser humà culturalment determinada”. Afirma que l’ésser humà sempre té la necessitat de creure en un ésser suprem, però li cap l’objecció de que exclou als ateus – com si aquests no foren éssers humans, segons ell defineix-. Un altra bona definició és la de Rodney Star que afirma que “la religió és un sistema de creences i pràctiques relatives a deus, entenent per deus éssers sobrenaturals sobre els quals les lleis físiques no tenen control, i amb els quals podem interaccionar”-, apareixen les pràctiques que no definia Taylor i substitueix éssers sobrenaturals per deus. Li podem objectar que la ciència física acabarà matant als deus, ja que tot l’univers està sotmès a aquestes lleis, i l’existència fora de l’univers dels deus faria que no poguessen intervindre en ell, en eixe sentit la existència dels deus és, en el millor dels casos, no demostrable.

De la segon forma, les definicions funcionalistes, aquestes afirmen que la religió proporciona identitat, dona sentit, esperança, etc.., el problema rau en que son molt amples, pel que dintre d’elles podríem introduir fenomens que normalment no podríem incloure com religions. En aquest sentit, Yinger afirma que “la religió és un sistema de creences i pràctiques, pel qual, un grup de gent lluita amb els problemes útils de la vida humana”. Les religions acompleixen aquestes condicions, però també podem objectar que hi ha fenomens, com els sistemes filosòfics, que s’adapten a aquesta definició. Segons Julian Young1 interpretant la necessitat metafísica de l’ésser humà, afirma que una religió ha de complir o donar resposta a 4 funcions:

  • Tractar el problema de la mort. La immortalitat.

  • Tractar el dolor i el sofriment. La pena.
  • Construir una guia de vida, una guia moral. Un manual d’instruccions. Aquest conjunt de normes morals compartides fan la comunitat (església).

  • Misteris. Alegories i mites. Amb contradicció i absurds.

____________Notes PP____

1 Young, J. Nietzsche’s Philosophy of religion. Cambridge. Cambridge University Press, 2006.

________________

Segons el prof. Diego Sanchez Meca1, els propòsits d’una religió son:

  • Una religió és una resposta teòrica a la necessitat metafísica de l’home. Cal oferir-los en forma de Dogmes (Mites i alegories) .
  • Les religions tenen un aspecte moral. Guies de vida.
  • Les religions tenen un aspecte emotiu – afectiu- i soteriològic2 .

De la tercera forma, les definicions politètiques, la llista d’atributs que podem emprar per a definir una religió son:

  • Preocupació per un ésser diví i la relació amb ell.

  • Dicotomització dels elements del món en elements que son part sagrada i altres part profana. La religió tindrà cura d’allò sacre.

  • Orientació soteriològica, preocupació per salvar-nos d’alguna cosa – pecat, infern, etc-

  • Tindre pràctiques rituals.

  • Tindre creences que no siguin ni lògica, ni empíricament demostrables, inclús ni empíricament probables, i cal acceptar-les per fe.

  • Tindre un codi ètic recolzat per les creences.

  • Tindre castics sobrenaturals per infligir aquest codi.

  • Tindre una mitologia o conjunt d’història sagrada.

  • Tindre sacerdoci, o una elit d’especialistes religiosos.

  • Associar-se amb una comunitat moral.

  • Associar-se amb un grup ètnic o semblant.

Pot haver religió després de la mort de deu?

Després de la mort del deu d’una religió, hi han moltes definicions de religió que no han segut alterades, és a dir, sobreviuen al seu deu. En aquest sentit, en les definicions substantives trobem la de Emile Durkheim i la de G Van der Leeuw, que sobreviuen, mentre queden sense sentit les de Rodney Star i les de Edward Taylor. En les definicions funcionals sobreviuen les de Yinger, les de Julian Young i les de Sanchez Meca. En les definicions politètiques sols cau un atribut, que no invalida la possible classificació de religió sense deu. Podríem concloure, que la religió continua resistint la mort de deu, i pot sobreviure sols en la seva ombra. I admetre per la nostra tesi que sense deu queden les ombres de deu, que son suficients per a construir una nova religió.

____________Notes PP____

1 Sanchez Meca, D, Introducción del traductor. Fragmentos de “el dolor del mundo y el consuelo de la religión” Schopenhauer.

2 Soteriològic: En el sentit de una doctrina encaminada a la salvació, redempció o alliberament.

________________

 

Acompleixen el futbol com a espectacle de masses i els seus fanàtics les condicions necessàries per considerar-los una religió?

La resposta es sí. I voldria ser molt curós en aquest sentit, ja que no estem referint-nos al futbol de barri, ni a la pràctica sana d’esport, sinò al futbol com espectacle de masses. Tampoc estem reclutant creients en aficionats al bon joc, ni a aficionats que usen el futbol com entreteniment per matar l’avorriment de la vida diària, sinò en fanàtics del seu equip.

En eixe sentit analitzarem una serie de trets que s’interpreten en l’escenari futbolístic que hem definit, i que seran els arguments fonamentals per anomenar aquest escenari com l’escenari d’una religió.

En primer lloc, el fet de connectar l’aspecte territorial i de comunitat d’un equip de futbol amb el seu territori. Per exemple el València CF. Aquest pas és necessari per entendre la frustració del País Valencià com a Estat. Les ombres d’aquesta frustació poden ser projectades al món del futbol– podem entendre la diferència entre poble i Estat, i aquest últim com a nou ídol com en “el nou ídol” del primer llibre del Zaratustra(11).- En eixe sentit podem observar que es practica nacionalisme extrem per part dels aficionats fanàtics. Trobem també aquí la necessitat metafísica d’un jo, d’un poble i que com succedani apareix el somni d’un Estat1, que no és un poble (veure la implicació amb el barça -Països Catalans- i amb el reial madrid -Castella i la seva marca comercial “Espanya”-, però sobretot, amb la selecció nacional-) La transmutació del jo a l’equip, amb estats d’embriaguesa, no necessàriament etílica. Aquí està de manifest un miracle dionisíac.

En segon lloc, l’aspecte moral, com la vida sana dels jugadors importa, i serveix de guia -ja tenim la guia moral-, un manual d’instruccions morals a seguir per aconseguir una salut física.

En tercer lloc, l’aspecte soteriològic, cal cercar-lo en la salvació de baixar a 2ª divisió del meu equip – que amb la transmutació soc jo-. La redempció la podem trobar quan hem guanyat al reial madrid després que hagem perdut per cinc a zero, etc. La immortalitat en el manteniment de l’equip i l’afició, malgrat que canvien els jugadors i les juntes directives, l’equip és el que compta. També pot veure’s la immortalitat en les gestes esportives que fan història i mai moriran, passant a suposar llegendes de veneració per al fanàtic.

En quart lloc, hi han dogmes, contraris a la raó:

Dogma 1: el meu equip és el millor del món – encara que perda i evidentment i de manera raonada no és el millor del món-. Alguns fanàtics s’apunten a cavall guanyador com al barça o al reial madrid, sols perquè així experimentaran més alegries que penes, sol passar quan la motivació no involucra un ànsia d’independència d’un territori.

Dogma 2: l’enemic és sempre el rival actual i l’arbitre.

Dogma 3: He de anar a la catedral – estadi de futbol- a donar força al meu equip, o al menys veure’l i recolçar-lo per la tele . Això influeix en el resultat.

Hi han molts més dogmes que no enumeraré.

En quint lloc, el deu únic és l’equip, i com en l’olimp, els deus han de lluitar entre ells – la lliga, la copa, la campions, la eurocopa, el mundial. Allí troben el sant grial, la copa. Fins i tot podem trobar-li sentit a la frase de Sartre que diu que “l’ésser humà és voluntat de ser deu”, amb el fenomen anomenat de la transmutació del jo amb l’equip, el jo “es creu” que és l’equip, i sent dins d’ell totes les coses que li passen a l’equip -dolor i plaer-.

En sisè lloc, la ràbia i la pena expressada amb insults a l’àrbitre i al rival, sense cap raó, completament sentimental.

En setè lloc, els mites i alegories, la veneració als colors, a la bandera, la mitificació dels jugadors. Alló que son i allò que representen, construint-se una hermenèutica per a iniciats.

D’aquestes evidències podem inferir que estem davant un escenari que acompleix els requisits per considerar-lo com un escenari religiós. I en eixe sentit considerar una religió a aquestes pràctiques.

Però hi han molts més trets que li donen suport, sols comentaré cinc, els sacerdots, el santoral, el dimoni, el miracle i les guerres santes:

Els sacerdots de vegades els arbitres, en el partit, de vegades les federacions administratives, de vegades la premsa especialitzada, marquen la litúrgia necessària perquè esdevinga l’escenari religiós. La litúrgia seguida pels fanàtics per veure un partit del seu equip, bufanda de l’equip, camisa de l’equip, cervesa amb la resta dels fanàtics, i a veure el partit o en aquest cas el “veure” es transmuta en “viure”, pel miracle dionisíac.

El santoral, els jugadors del meu equip. El dimoni, el rival i l’àrbitre. El miracle, jugar mal i marcar un gol o guanyar el partit.

Les guerres santes, a l’eixida d’un partit, pegar-se amb l’afició rival. La unió dionisíaca, els càntics a l’equip, la ingesta d’alcohol social, la ràbia per perdre un partit, l’èxtasi després d’haver guanyat un partit, son una alegria o ràbia fora de control. No és d’estranyar que després d’una victòria important del seu equip esdevinga la alegria fora de control i l’èxtasi, i que l’aficionat experimente també un desig sexual desbocat, pot comprovar-se amb les parelles dels aficionats o amb l’augment de demanda de serveis sexuals al acabar un partit.

Com a tota religió, al cap darrere hi han uns beneficiaris, els rectors dels clubs– dirigents dels equips -, la publicitat d’un mercat capitalista, de vegades els polítics territorials, els jugadors, la premsa i mitjans de comunicació per l’audiència.

____________Notes PP____

1 Del nou ídol. Així parlà Zaratustra. Llibre primer. Friederich Nietzche

________________

Conclusió

La tesis, el futbol es una religió de masses que a banda d’incorporar elements judeocristians, compta amb elements grecs dels cultes dionisíac i apol·lònic sembla provada. I atenent a l’escenari del futbol que hem remarcat al principi, sembla també que es veuen les ombres de deu. La gènesi de l’orfe no voluntari ha servit per encadenar una deriva humana que fa d’aquests éssers humans candidats a fanatismes, traspassant l’àmbit esportiu, i en concret, després de l’ocàs de religions seculars1, poden acabar en fanatismes futbolístics, esdevenint en una nova religió.

Per què i de què etern retorn?. Novament l’ombra esdevé deu -l’equip per al fanàtic- i sobre aquesta deïtat es construeixen noves religions, noves esglésies, sent un retorn baix un altra litúrgia d’una antiga idea de religió. Naix pagana, esdevé divina, es mata amb plors de l’assassí començant novament un nou cicle sense fi per als esperits que no han completat la metamorfosi. Sembla el samsara2?. La metamorfosi dels éssers humans esdevindrà el nirvana3 de les religions?

____________Notes PP____

1 Entenent una religió secular com aquella idea, teoria o filosofia sense components espirituals, però amb moltes característiques semblants a una religió. En el contexts d’aquest assaig les hem considerades també com a religions.

2 Samsara. Cicle de naixement, vida, mort i reencarnació en les religions i tradicions filosòfiques de Índia – Budisme, Hinduisme, Jainisme -. Semblant a la teoria de l’etern retorn, però no del idèntic, ja que en cada cicle s’avança o s’endarrereix l’eixida de la roda cap al nirvana.

3 Nirvana. L’estat d’alliberació del sofriment i dels cicles de reencarnació en les filosofies de l’Índia – Budisme, Hinduisme, Jainisme -. Acabament de l’etern retorn.

________________

Bibliografia

[1] Nietzsche, F. Así habló Zaratustra. Madrid 1999. Ediciones y Distibuciones Mateos.

[2] Nietzsche, F. La gaya ciencia. Madrid 1995. Ediciones y Distibuciones Mateos.

[3] Nietzsche, F. Humano, demasiado Humano. Madrid 1998. Ediciones y Distibuciones Mateos.

[4] Vázquez Montalbán, Manuel. Futbol: Una religion en busca de un Dios. Barcelona 2005. Editorial Debate.

Per Animal d’ànima animada..

Comenta sobre aquest article:







Per seguretat, per enviar el comentari has de calcular la següent operació.




Últims comentaris

RECEPTES

Torró d’ametla

Ingredients (Per a unes dos pastilles de torrons, depenent de la mida)

(No hi ha comentaris)

COQUES DE SANT MARTÍ

Aquest és un dolç típic de Quatretonda que es fa per a la festa de Sant Martí. També són típiques d’altres pobles de la nostra comarca amb el nom de …

(No hi ha comentaris)

Coca de carabassa

Aquest dolç típic de les comarques centrals que s’elabora en Pasqua, encara que el seu origen es pot situar a la Ribera Alta, té moltes variant i presentació finals a mesura que …

(1 comentari)