Home » Músicactualitat »Totes les categories » Llegint actualment:

Recordem Estellés en el 20é aniversari de la seua mort.

27/03/2013 Músicactualitat, Totes les categories Sense comentaris

Recordem Estellés en el 20é aniversari de la seua mort.
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 – València, 27 de març de 1993) era un periodista, escriptor i, un dels més importants poetes valencians del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua.
Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d’ell s’ha dit que és el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March i Joan Roís de Corella.
Per això, hui que fa 20 anys que ens va deixar, volem recordar-lo en aquesta pàgina amb alguns dels seus poemes i així, a més, a tots aquells que no conegueu la seua obra, apropar-vos a ella.

ELS AMANTS

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d’una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Aquest poema, com molts altres d’Estellés va ser musicat per Ovidi Montllor. En el següent vídeo ho podem escoltar.

ASSUMIRÀS
Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
També aquest poema ha estat musicat per molts cantautors valencians, en el següent vídeo podem veure com l’ha musicat Paco Muñoz.

L’AMANT
“Anem al llit”, et propose, besant-te,
bruna, la pell, els pits, el coll, la boca.
“Anem al llit”, et mussite, i t’agafe
en un grapat, tendral, amorosíssima,
els teus cabells, el mugró de l’orella,
amb gran amor i por de soledat.
I amb tarannà de qui ja no pot més,
ni resistir ni resistir-se més,
ets ja dempeus, dintre del meu abraç,
tot assentint, amant: “Anem al llit.”

Aquest poema va ser recitat per una de les veus més dolces del panorama radiofònic valencià, Amalia Garrigós i el resultat el podeu escoltar al següent vídeo.

M’ACLAME A TU
M’aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il.limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
Sempre a la nit il.luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.
Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada.
Seras confí on l’aurora comença
seràs forment, escala il.luminada.
Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l’emblema que puja,
seràs l’ocell i seràs la bandera.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre.

Aquest poema el va musicar també Ovidi Montllor però en aquest cas us proposem que escolteu la versió més nova del cantautor torrentí Pau Alabajos.

A. Benavent

Comenta sobre aquest article:







Per seguretat, per enviar el comentari has de calcular la següent operació.




Últims comentaris

RECEPTES

Torró d’ametla

Ingredients (Per a unes dos pastilles de torrons, depenent de la mida)

(No hi ha comentaris)

COQUES DE SANT MARTÍ

Aquest és un dolç típic de Quatretonda que es fa per a la festa de Sant Martí. També són típiques d’altres pobles de la nostra comarca amb el nom de …

(No hi ha comentaris)

Coca de carabassa

Aquest dolç típic de les comarques centrals que s’elabora en Pasqua, encara que el seu origen es pot situar a la Ribera Alta, té moltes variant i presentació finals a mesura que …

(1 comentari)